Camino pel meu camí.
El meu camí és una ruta amb un sol carril: el meu.
A la meva esquerra, un mur etern separa el meu camí del camí d’algú que transita al meu costat, a l’altra banda del mur.
De tant en tant, en aquest mur hi trobo un forat, una finestra, una escletxa… I puc mirar cap al camí del meu veí o veïna.
Un dia, mentre camino, em sembla veure, a l’altra banda del mur, una figura que transita al meu ritme, en la meva mateixa direcció.
Miro aquella figura: és una dona. És preciosa.
Ella també em veu. Em mira.
La torno a mirar.
Li somric… Em somriu.
Un moment després, ella segueix el seu camí i jo accelero el pas perquè espero amb ànsia una altra oportunitat per creuar-me amb aquella dona.
A la finestra següent, m’aturο un minut.
Quan ella arriba, ens mirem a través de la finestra.
Li dic amb gestos com m’agrada.
Em respon amb gestos. No sé si volen dir el mateix que els meus, però intueixo que ella entén el que li vull dir.
Sento que em quedaria una bona estona mirant-la i deixant-me mirar, però sé que el meu camí continua…
Em dic que, potser, més endavant en el camí segurament hi haurà una porta. I potser jo podré travessar-la per trobar-me amb ella.
Res dona més certesa que el desig, així que accelero per trobar la porta que imagino.
Començo a córrer amb la mirada clavada al mur.
Una mica més endavant, la porta apareix.
Allà és, a l’altra banda, la meva ara desitjada i estimada companya. Esperant… Esperant-me…
Li faig un gest. Ella em torna un petó a l’aire.
Em fa un senyal com si em cridés. És tot el que necessito. Avanço cap a la porta per reunir-me amb ella, al seu costat del mur.
La porta és molt estreta. Passo una mà, passo l’espatlla, enfonso una mica l’estómac, em retorço una mica sobre mi mateix, gairebé aconsegueixo passar el cap…
Però l’orella dreta se’m queda encallada.
Empenyo.
No hi ha manera. No passa.
I no puc fer servir la mà per retorçar-la, perquè no podria posar-hi ni un dit…
No hi ha prou espai per passar amb l’orella, així que prenc una decisió… (Perquè la meva estimada és allà, i m’espera).
(Perquè és la dona amb qui sempre havia somiat i m’està cridant…)
Trec una navalla de la butxaca i, d’un sol tall ràpid, m’atreveixo a fer-me un tall a l’orella perquè el cap pugui passar per la porta.
I ho aconsegueixo: el meu cap aconsegueix passar.
Però, després del cap, veig que és l’espatlla la que queda atrapada.
La porta no té la forma del meu cos.
Faig força, però no hi ha remei. La meva mà i el meu cos han passat, però l’altra espatlla i l’altre braç no passen…
Ja res no m’importa, així que…
Faig un pas enrere i, sense pensar en les conseqüències, agafo impuls i forço el meu pas per la porta.
En fer-ho, el cop em desarticula l’espatlla i el braç queda penjant, com sense vida. Però ara, afortunadament, en una posició que em permet travessar la porta…
Ja gairebé soc a l’altra banda.
Just quan estic a punt d’acabar de passar per l’escletxa, m’adono que el peu dret se m’ha quedat enganxat a l’altra banda.
Per molt que m’esforço, no aconsegueixo passar.
No hi ha manera. La porta és massa estreta perquè hi passi tot el meu cos. Massa estreta: no hi passen els meus dos peus…
No ho dubto. Ja soc gairebé a l’abast de la meva estimada.
No puc fer-me enrere… Així que agafo la destral i, serrant les dents, dono el cop i em desprenc de la cama.
Ensangonat, a salts, recolzat en la destral i amb el braç desarticulat, amb una orella i una cama menys, em trobo amb la meva estimada.
- Aquí soc. Per fi he passat. Em vas mirar, et vaig mirar, em vaig enamorar. He pagat tots els preus per tu. Tot s’hi val en la guerra i en l’amor. No importen els sacrificis. Valia la pena si eren per trobar-me amb tu, per poder continuar junts… Junts per sempre…
Ella em mira mentre se li escapa una ganyota.
- Així no, així no et vull… A mi m’agradaves quan eres sencer.
Jorge Bucay