Anar al bany és una cosa molt natural, cosa per a la que el cos està perfectament dissenyat, algú se sent menys humà per necessitar una tisana que l'ajudi a defecar? Fer la digestió i aprofitar els nutrients és també molt natural, estem dissenyats per digerir i nodrir-nos, ¿algú se sent menys humà per necessitar l'ajuda d'un nutricionista que li aconselli com millorar les seves digestions i integració de nutrients? Parir és també molt natural, el cos està dissenyat per a això però, igual que per a altres funcions per a les quals també estem naturalment preparades, de vegades, necessitem que ens ajudin, per què hi ha tantes dones que se senten menys dones quan per parir han requerit una ajuda?
Estic segura que hi ha un moment precís per cada naixement, si la mare i el nadó estan en el moment adequat -física i emocionalment- el naixement es dóna sense necessitat de cap intervenció. Però si algun dels dos sent por o inseguretat o cansament o qualsevol altra emoció, situació o estat físic en què ens sentim vulnerables, és molt probable que necessitem que algú ens doni un cop de mà. Poder reconèixer la pròpia vulnerabilitat, o la del fill, o la de tots dos, i acceptar l'ajuda que en aquest moment necessitem és, en el fons, una qüestió de maduresa o una proposta per avançar en el nostre procés de maduració.
En tots aquests anys treballant amb dones i famílies, el que potser m'ha produït més tristesa i, al mateix temps, major motivació per seguir endavant buscant més i més eficaços eines per a l'acompanyament, ha estat estar al costat de dones que s'han sentit frustrades en la seva experiència de part. Quin paper juguen en aquesta frustració les creences entorn al part i al naixement? Com pot la dona anar més enllà de les expectatives sobre ella, el nadó i l'entorn? ¿El millor és sempre el part sense intervencions? No puc evitar pensar, amb relació a l'ésser humà, que en ell "hi ha una forma de gestió que no està boja, sinó oculta, com el sistema operatiu d'un ordinador, capaç d'administrar una quantitat d'informació molt més gran de la que veiem en pantalla. I inconscient, com cal que sigui per aconseguir manejar en el més breu temps possible la formidable quantitat d'informació que sorgeix de l'experiència, de les sensacions, de les percepcions i, probablement, també d'una sèrie de dimensions desconegudes per a nosaltres "( J. Tolja, F. Speciani). I així, en paraules de Tolja, l'ésser humà sempre pren la millor solució possible en les circumstàncies internes i externes en què es troba, si hi hagués una altra millor, la prendria.
Néixer és cosa de dos i de les seves dues històries
Els fills que neixen d'una manera diferent de la que les mares esperaven ens recorden que cada un té el seu propi camí. N'hi ha que neixen de natges, altres de cap, un que sense una cesària no haguessin pogut néixer, altres que amb prou feines donen temps a la mare de adonar-se que està naixent, uns altres que anuncien la seva arribada durant dies. I, de vegades, en lloc d'escoltar i intentar conèixer i comprendre el fill, ens dediquem a intentar que canviï de posició, que vagi més lent o que vagi més ràpid. Que experiència tan diferent se'ns presenta si la prenem tal com ve en lloc de creure que la podrem o la podríem haver solucionat d'una altra manera.
La forma del naixement ve també influenciada per la voluntat del fill. Si la dona ignora aquest fet, el "naixement" pot sorprendre i caure fàcilment en la frustració, ja que esperava un "part" diferent. Totes les formes de néixer deixen una empremta, tant el part vaginal sense analgèsics com la cesària. Acceptar-les, alliberant-nos de frustració, culpa, ressentiment o creences, ens ajudarà a descobrir, sentir i acompanyar el procés que farà el nou ésser per transformar aquesta marca de naixement. Mantenir-se en el "si hagués …" o "si m'haguessin …" impedeix el contacte amb la realitat, amb la forma en què ha arribat el nen al món i en la qual està vivint, i la manca de contacte amb la realitat ens impedeix seguir amb el procés de maduració que requereix la maternitat.
Si les dones posem tota la nostra intenció en estar preparades integralment, madures, per al moment del naixement i el part, estem ja fent tot el que està al nostre abast perquè esdevingui de la manera més senzilla possible. I també perquè naturalment sapiguem acceptar l'experiència que ens arriba, amb ulls oberts, sense caure en enganys, comprenent que no està sol a les nostres mans el decidir la forma en què naixeran els fills i que sí està a les nostres mans desenvolupar la maduresa que necessitem per criar-los.
Tere Puig