A l'anar a dormir, el bracmán no podia apartar el pensament de l'olla d'arròs.
– Si ara regnés la fam al país -es va dir, d'aquest olla d'arròs trauria com a mínim cent rupies, amb les quals podria comprar una parella de cabres, mascle i femella. Cada sis mesos tindria cabretes i, en uns anys tindria un gran ramat. Venent les cabretes, trauria prou diners per comprar un bou i una vaca. Amb l'import dels cabrits, em compraria uns zebús. Amb les cries dels zebús compraria una parella de cavalls, i amb el que em donessin pels poltres seria aviat ric. Quant fos ric em compraria una casa ben gran a la qual aniria a visitar el governador, qui, encantat de lo bonica que seria, em concediria la mà de la seva filla, dotant-la abundantment. Al poc temps de casats tindríem un fill que es diria Somasarman. Quan fos prou gran per poder-lo gronxar sobre els meus genolls…
En aquell moment, el bracmán va aixecar una cama i va tirar l'olla, el contingut va caure sobre ell, quedant cobert d'arròs de cap a peus.
Així, a la vora del Sagrat Ganghes els sacerdots diuen als seus fidels oients:
– Qui fa bojos plans per al futur, queda cobert d'arròs com Savarakipana.
Conte Anònim de la Índia