El místic Sufí Sheikh Farid, es dirigeix ​​cap al riu a prendre el seu bany matutí. Un cercador el va seguir i li va preguntar:

-Si us plau, espera un minut. Sembles tan ple del diví; però jo ni tan sols sento un desig per això. Sembles tan boig, i observan-te he sentit que ha d'haver alguna cosa en això. Ets tan feliç i extàtic i jo sóc tan desgraciat; però, tot i així, no apareix en mi el desig de buscar el diví. Llavors, què fer? Com crear el desig?

Un mestre oriental que va veure com un escorpí s’estava ofegant, va decidir treure’l de l’aigua, però quant ho va fer, l’escorpí el va picar.

Per la reacció al dolor, el mestre el va deixar anar i l’animal va caure a l’aigua i de nou s’estava ofegant.

Era de nit.

Un vianant al passar pel costat d’una farola va veure, estranyat, com una dona buscava afanyosament alguna cosa pel terra. Donava voltes al costat de la farola, insistentment, mirant al terra.

El vianant es va aventurar a preguntar-li:

–Perdoni que la molesti, bona dona. Que ha perdut alguna cosa? Que busca? Puc ajudar-la?

Un pescador i un agricultor es van trobar i van començar a discutir.

Cada un d'ells assegurava emfàticament que la seva feina era més difícil i que l'altra feina no exigia cap esforç.

-Pescar és molt senzill-deia l'agricultor-, només fa falta recollir els peixos.

Un home de negocis nord-americà era al embarcador d'un poblet costaner de Mèxic quan va arribar una barca amb un sol tripulant i diverses tonyines molt grans. El nord-americà va felicitar el mexicà per la qualitat del peix i li va preguntar quant de temps havia trigat a pescar-lo.
El mexicà va replicar:

-Oh, només una estoneta!

El deixeble s'havia compromès a escombrar cada dia l'ermita i a netejar els plats a canvi de rebre la instrucció, però era bastant mandrós i sempre tardava en excés en complir aquestes tasques. Cada dia, al sortir el sol, el mestre s'incorporava diligentment, escombrava  l'ermita i netejava els plats. Després d'un temps, el deixeble li preguntà:

- No em dones temps per que jo faci les coses. Per què les fas tu quan vam acordar que aquesta era la meva feina?

Aquell any les pluges havien sigut particularment intenses en aquella regió. Una riuada s'havia emportat la cabana d'un pagès, però quan van acabar les pluges, les aigües havien deixat una valuosa joia. El bon home va vendre la joia i amb la suma de diners que li van entregar va reconstruir la seva cabana i el resta li va regalar a un noi orfe i desvalgut del poble.

Hi havia una vegada un rei que va oferir un gran premi a aquell artista que pogués captar en una pintura la pau perfecta.
Molts artistes ho van intentar. El Rei va admirar i observar totes les pintures, però només dues li van agradar realment i tenia que escollir-ne una.

Un dia un gosset va entrar a una casa abandonada i en una habitació es va trobar amb mil gossos que l'observaven fixament. Va veure amb sorpresa que tots els cadells començaven a moure la cua, just en el moment en que ell va manifestar alegria. Després va bordar festivament a un d'ells i el conjunt de gossos li va respondre de forma idèntica. Tots somreien i bategaven com ell. Mentre marxava va pensar que aquest era un lloc molt agradable i que hi tornaria sovint.

Hi havia una vegada un hort ple d'hortalisses, arbres fruiters i tota classe de plantes. Com tots els horts, tenia molta frescor i agradava molt. Per això donava gust seure a l'ombra de qualsevol arbre a contemplar tota aquella verdor i a escoltar el cant dels ocells. De sobte un bon dia van començar a néixer cebes molt especials. Cada una tenia un color diferent: vermell, groc, taronja, blau, moracor de t... El cas és que els colors eren irisats, lluminosos, com el color d'un somriure o el color d'un bonic record. Després de moltes investigacions sobre la causa d'aquell misteriós resplendor, va resultar que cada ceba tenia dins seu, en el mateix cor (ja que les cebes també tenen el seu propi cor), una pedra preciosa. Una tenia una maragda, l'altre un quars rosa, l'altre un topazi... Una verdadera meravella!