Un dels nens d'una classe d'educació infantil va preguntar:

-Mestra, què és l'amor?

La mestra va sentir que la criatura mereixia una resposta que estigués a l'alçada de la pregunta intel·ligent que havia fet. Com ja eren a l'hora del pati, va demanar als seus alumnes que donessin una volta pel pati de l'escola i portessin coses que convidessin a estimar o que despertessin en ells aquest sentiment. Els petits van sortir precipitats i, quan van tornar, la mestra els va dir:

-Vull que cadascú mostri el que ha trobat.

El primer alumne va respondre:

-Jo he portat aquesta flor, no és bonica?

A continuació, un altre alumne va dir:

-Jo he portat aquest colomí de ocellet que vaig trobar en un niu, no és graciós?

I així els nois, un a un, van anar mostrant als altres el que havien recollit al pati.

Quan van acabar, la mestra va advertir que una de les nenes no havia portat res i que havia estat en silenci mentre els seus companys parlaven. Se sentia avergonyida per no tenir res a ensenyar.

La mestra es va dirigir a ella:

-Molt bé, i tu? No has trobat res que puguis estimar?

La criatura, tímidament, va respondre:

- Ho sento, "senyo". Vaig veure la flor i vaig sentir el seu perfum, vaig pensar en arrencar-la però vaig preferir no fer-ho per a que exhalés el seu aroma durant més temps. Vaig veure també papallones suaus, plenes de color, però semblaven tan felices que no vaig intentar agafar cap. Vaig veure també al colomet en el seu niu, però, en pujar a l'arbre, vaig notar la mirada trista de la seva mare i vaig preferir deixar-lo allà... Així que porto amb mi el perfum de la flor, la llibertat de les papallones i la gratitud que vaig observar en els ulls de la mare de l'ocellet. Com puc ensenyar-vos el que he portat?

La mestra li va donar les gràcies a l'alumna i emocionada li va dir que havia estat l'única a advertir que el que estimem no és un trofeu i que l'amor ho portem al cor.

L'amor és una cosa que se sent.

Cal tenir sensibilitat per viure-ho.