L'onada va realitzar un estrany balanceig interior, es va aixecar quallada d'escuma sobre la superfície i amb l'oportuna ajuda del vent, un grapat de gotes es van escapar de la seva cresta i van començar a volar sobre la superfície de l'oceà.

Milers, potser milions de petites gotes giraven, flotaven, dansaven en l'espai abans de caure novament sobre el mar.

Una d'elles va mirar al seu voltant i va pensar: aquesta gota d'allà és bastant flaca, la de més aquí és en canvi massa grossa, aquesta sembla molt brillant però petita, insignificant, aquesta altra en canvi és un tant opaca, com si estigués bruta .

I així va seguir i va seguir descrivint tot que arribava a veure durant aquest breu segon al que ella ara deia "tota una vida".

Més tard es va disgustar amb una gota que, segons ella, li feia ombra, i es va fer amiga d'una altra que, al seu parer, era com ella.

Amb el "temps" va començar a detestar a unes, i a estimar a altres, i en la mateixa mesura a témer, admirar, menysprear, seduir, compadir o apartar-se d'altres que eren "odioses", "amables", "intel·ligents", "lletges", "agressives", " belles", "hipòcrites", "genials", "fosques", "triomfadores", "buides", "positives", "traïdores", "generoses", "santes" o "destructives", segons la seva particular forma de veure-les.

En una ocasió va xocar suaument amb una d'elles i en aquest xoc alguna cosa va canviar, es va mirar a l'altra gota i es va reconèixer a si mateixa: ets la meva gota bessona, va exclamar emocionada, i va succeir que d'aquest xoc van brollar gotes més petites a les que cridar gotes filles.

En veritat, va pensar, sóc capaç de donar vida.

Més tard, va traçar un cercle i va dir: totes les gotes que estan dins del cercle són la meva família i les meves amigues, les que estan fora són les meves enemigues o gotes poc fiables.

A les primeres les estimo i les respecto, a les segones, les detesto i les temo.

Amb la seguretat de tenir ben delimitat el seu món, va somriure satisfeta alhora que seguia la seva caiguda inevitable.

En els últims instants, en una milionèsima de segon abans de tocar la superfície de l'oceà, la gota es va adonar d'alguna cosa, però no va saber expressar el que sentia.

Era un sentiment immens, poderós; cosa que l'omplia per complet, però que al mateix temps la deixava buida, una mena de flaix que esborrava tota la resta, semblant al que per uns instants havia sentit amb aquesta gota amb la qual alguna vegada havia xocat suaument i en què s'havia reconegut, però ja era massa tard: la gota va caure finalment a l'oceà.

Tan aviat com va prendre contacte amb l'aigua, es va adonar d'una cosa meravellosa: en realitat ella no era una gota, no, el seu nom era... el seu nom era "oceà".

Més encara, els seus límits no eren diminuts, com havia cregut, sinó gegantins.

Una part d'ella eren onades petites en les que es banyaven els nens d'una platja d'Àfrica, una altra part portava -com si fos una caixa de llumins- a un vaixell de càrrega, una altra part d'ella mateixa s'alçava poderosa mentre cavalcava i era cavalcada per un huracà al Carib, una altra tocava les gèlides costes de l'Antàrtida, una altra les costes d'Oceania, una altra s'agitava inquieta a l'estret de Bering.

Tot d'una es va adonar de la seva enormitat i del seu poder sense límits.

El meu nom és oceà, es va dir emocionada, ¡Oceà!

No va trigar molt la seva emoció doncs una onada la va aixecar sobre la superfície de l'aigua i amb el buf de la brisa marina es va convertir una altra vegada en una gota que girava i surava sobre la superfície.

Oblidant tot l'anterior, es va voltejar i va dir: el món està ple de gotes, hi ha gotes magres com la d'allà, grosses com la d'aquí, brillants com aquesta, opaques com aquella ...

En aquestes estava quan va veure una gota al costat d'ella; en aparença era com totes les altres però hi havia alguna cosa que li atreia de manera inevitable.

La seva mirada era diferent, la seva forma d'estar i de girar i de ondular al compàs de la brisa era estranya, única.

No podia deixar de mirar-la, era com si dansés al mateix temps que estava quieta, era com si parlés alhora que romania en silenci, i quan girava una llum daurada la il·luminava i ella, no sabia com, començava a parpellejar de manera hipnòtica .

A la fi, trencant aquesta barreja de temor i reverència per aquella gota estranya, li va dir: ¿qui ets?

La gota la va mirar amb dolçor i li va contestar: sóc tu.

Es va sorprendre de semblant resposta. Com era possible això?, es tractava d'una endevinalla potser?, era potser un misteri insondable?, una broma potser? Se la va quedar veient sense atrevir-se a dir res.

Mira't, li va dir llavors la gota, mira't cap a dins i veuràs que tinc raó.

La gota va seguir sense entendre.

Tanca els ulls, va insistir, escolta el teu silenci interior, deixa't anar.

No puc, es va rebel·lar la gota, com puc tancar els ulls quan hi ha tant a veure, com puc submergir-me en el silenci quan hi ha tant de sentir.

Els teus ulls t'enganyen, les teves oïdes també, va dir llavors la gota brillant.

No, va dir la gota retrocedint, allunya't, per un moment vaig creure que eres, no sé, especial, però ara veig que estàs boja.

És clar que sí, va dir la gota brillant, boja per el teu exterior, però corda per el teu interior. Una part de tu sap que tinc raó, l'altra ho nega.

La gota va fer un salt cap enrere aprofitant una lleu ondulació de la brisa marina.

Allunya't, va cridar, allunya't o et denunciaré amb les altres, els diré que estàs boja, que ets una amenaça, que ens hem de desfer de tu.

Pots fer-ho si vols, va contestar amb tranquil·litat la gota brillant, però per més que t'allunyis sempre estaré amb tu, perquè sóc tu, perquè sóc totes les gotes i molt més del que imagines. Algun dia comprendràs el que he volgut dir, va afegir, algun dia, quan una altra onada et llevi sobre l'oceà i saltis a això al que dius "vida", una memòria amagada t´assaltarà, alguna cosa brollarà des de dins com un raig de llum i recordaràs, encara que sigui de manera nebulosa, una mica del que en veritat ets.

Llavors, donant un gir increïble, es va allunyar.

El flaix d'aquesta gota la va deixar afectada durant un "llarg" temps.

Sovint pensava en ella o somiava amb ella, i hi va haver un temps en què ja no sabia què sentir, si por o amor, i va succeir que una fracció de segon abans de caure una altra vegada en l'oceà, es va adonar, sí, es va adonar amb claredat del que havia volgut dir-li aquella gota estranya, però ja era tard.

Quan va tocar novament l'aigua del mar, es va estirar tant com va poder, va sentir totes les seves onades en totes les costes del món, i va tornar a sentir oceà enorme i poderós.

Llavors va pregar perquè en la propera ocasió en què una onada la aixequés sobre la superfície de l'aigua i la llancés a l'aire novament, no oblidés el que en veritat era.

I així va ser: dos o tres onades més tard, es va poder veure a si mateixa com una gota-oceà surant, girant, ballant entre milions de gotes aparentment diferents.

Va sentir una felicitat enorme ja que al cap s'acordava i s'adonava que havia deixat d'estar dividida entre la ignorància i la saviesa, entre la petitesa i la grandesa, entre l'aparença i l'essència.

Una gota que la va veure brillant amb una llum especial, li va preguntar intrigada, qui ets, i ella va contestar amb tranquil·litat: jo sóc tu, jo sóc oceà, jo sóc infinit. La gota que l'escoltava, va arrufar les celles.

Edgar Allan García