Hi havia una vegada un rei que va oferir un gran premi a aquell artista que pogués captar en una pintura la pau perfecta.
Molts artistes ho van intentar. El Rei va admirar i observar totes les pintures, però només dues li van agradar realment i tenia que escollir-ne una.

La primera era un llac molt tranquil, era un mirall perfecte a on es reflexaven unes plàcides muntanyes que l’envoltaven. Sobre les muntanyes hi havia un cel blau amb tènues núvols blancs. Tots els que van mirar aquesta pintura van pensar que aquesta reflexava la pau perfecta.
La segona pintura, també tenia muntanyes, però aquestes eren escabroses i descobertes. Sobre elles hi havia un cel furiós del qual brotava un impetuós aiguat amb llamps i trons. Muntanya avall semblava baixava un espumós torrent d’aigua braves. Tot això no es revelava per res pacífic.
Però quan el Rei va observar minuciosament, va veure darrere del salt d’aigua un delicat arbust creixent en una escletxa de la roca. I en aquest arbust s’hi trobava un niu. I allà, entremig de la violenta caiguda de l’aigua, es trobava assentat plàcidament un ocellet al mig del niu...
Pau perfecta.
El Rei va escollir la segona pintura. I va explicar als seus súbdits el perquè: pau no significa estar en un lloc sense sorolls, sense problemes, sense tenir un dur treball o dolor.
Pau significa que malgrat totes aquestes coses restem calmats dins del nostre cor.
Crec que aquest és el verdader significat de la pau.

Quan trobem la pau en el nostre interior, tindrem equilibri a la nostre vida.