Al poble on vivia el mestre Hakuin, una jove es va quedar embarassada. El seu pare la va pressionar perquè revelés el nom del seu amant i al final, per fugir de la justícia, la jove va dir que era Hakuin. El pare no va dir res més, però quan va néixer el nen se'ls va emportar a Hakuin, s'ho va llançar i li va dir:
-Sembla que aquest és el teu fill -afegint tota mena d'insults.

A Uwais, el Sufi, li van preguntar:

-Què t'ha dut a la Gràcia?

Ell respongué:

- Quan em desperto al matí, em sento com un home que no està segur de viure fins al vespre.

-Què dimonis estàs fent? -li vaig preguntar al mico quan el vaig veure treient un peix de sota de l'aigua i el col.lcava en una branca d'un arbre.

-Estic salvant-lo de morir ofegat -em va respondre.

El que per un és menjar, és verí per a un altre. El Sol, que permet veure a l'àliga, cega a un mussol.

Un home va arribar fins a un home que es deia Tipola.

Aquest home volia assolir l'estat de Buda i sabia que Tipola l'havia obtingut.

Tipola estava en un temple del Tíbet.

L'home es va apropar a Tipola i li va dir:

- Voldria parar els meus pensament.

Tipola li contestà:

Hi havia un ratolí que estava sempre angoixat perquè tenia por del gat.

Un mag es va compadir d'ell i el va convertir en un gat.

Però llavors, va començar a tenir por del gos. I el mag el va convertir en un gos. Llavors va començar a sentir por de la pantera, i el mag el va convertir en pantera. Amb lo qual va témer al caçador.

Arribar a aquest punt, el mag es va donar per vençut i el va tornar a convertir en un ratolí, tot dient-li: "Res del que faci per a tu et servirà d'ajuda, perquè sempre tindràs el cor d'un ratolí."

Conte Hindú

Fa molt i molts anys, abans de que els homes i les seves ciutats omplíssin la Terra, abans inclús de que moltes coses tinguessin nom, exístia un lloc misteriós custodiat per la Fada del llac. Justa i generosa, tots els seus vassalls sempre estaven disposats a servirla. I quan uns personatges van volguer destroçar el llac i els boscos, molt es van unir a la Fada quan aquesta els hi va demanar que l'acompanyéssin en un perillós viatge a través de rius, pantans i deserts en busca de la Pedra de Cristall, la única salvació possible per a tots.

Un home li va dir a un altre:

-Amb la marea alta, fa molt de temps, vaig escriure amb el meu bastó unes linies a l'arena. I la gent encara es deté per llegir-les i cuida molt de que no s'esborrin.

L'altre home va dir:

No fa gaire temps, dos germans que vivien en granges contigües van tenir problemes. Va ser el primer conflicte seriós que tenien en 40 anys de treballar junts, compartint maquinària i intercanviant collites i béns en forma contínua.

Aquesta llarga i beneficiosa col·laboració va acabar de sobte. Va començar amb un petit malentès i va anar creixent fins a arribar a ser una gran diferència entre ells, fins que va explotar en un intercanvi de paraules amargues seguit de setmanes de silenci.

Un riu, des dels seus orígens en llunyanes muntanyes, després de passar a través de tot tipus de traçat, a la fi va arribar a les sorres del desert. De la mateixa manera que havia sortejat tots els altres obstacles, el riu va tractar de travessar aquest últim, però es va adonar que les seves aigües desapareixien en les sorres tan aviat arribava a aquestes.

"Saber" i "sabor" tenen una íntima relació entre els dos.

Hi havia una vegada, en un petit poblat perdut entre les muntanyes, que vivien en un llogaret recollit i alegre, un grup d'éssers humans. Feien el que solen fer la majoria d'aquests éssers: dormir, treballar, menjar, jugar i dormir. Però vet aquí que un dia un d'ells, per estranys motius que ens portarien a altres històries, va decidir marxar d'aquest poble. Va reunir a tots el éssers del poble i els va manifestar la seva intenció de sortir més enllà de les muntanyes per conèixer el que es "coïa" en altres llocs.