Dos homes greument malalts compatien habitació en un hospital.

Un d'ells el feien estar recolzat durant una hora al dia sobre el respatller per afavorir un drenatge. El seu llit quedava al costat de la única finestra de l'habitació. El llit de l'altrepacient quedava a l'altre extrem, pel que no podia mirar per la finestra.

Els malalts, en la mesura del que la seva salut li permitia, passaven les hores conversant des dels seus llits, compartint anècdotes sobre les seves famílies, la feina, amics, viatges...

Totes les tardes, quan les infermeres assentaven al malalt aprop de la finestra al seu llit, aquest es passava tota l'hora que durava el tractament descrivint a l'altre el que veia fora. Durant aquella estona era quan el seu món es feia gran i cobrava vida amb totes les activitats del món exterior.

La finestra donava a un parc amb un preciós llac. Els cignes i ànecs jugaven a l'aigua mentre els nens feien volar els estels. Les parelles enamoradas passejaven de la ma entre les avingudes de flors. Al fons, a l'horitzó, podia veure's la ciutat.

A mesura que l'home de la finestra descobreix totes les escenes amb exquisits detalls, l'home que compartia habitació amb ell tancava els ulls i se les imaginava. Des de feia dies, havia començat a viure de nou a través de les animades escenes descrites pel seu amic.

Una tarda, una banda de músics amb uniformes de vius colors desfilava pel parc atraient a tots els que passejaven. Esclar, que la finestra tancada impedia als malalts escoltar la música. Llàstima, però evidentment i a jutjar per l'entusiasme de la gent descrita pel malalt deurien tocar bastant bé.

Van passar els dies, les semanes i els mesos. Un matí, la infermera va arribar per netejar els pacients i va trobar, amb tristesa, el cos sense vida del malalt de la finestra, que havia mort plàcidament metres dormia. Seguidament va trucar als celadors per a que retiressin el cos.

Temps després i tant aviat com li va semblar oportú, l'altre malalt li va demanar a l'infermera si podia desplaçar-lo al llit del costat de la finestra. Esperava veure amb els seus propis ulls les colorides imatges que durant tants dies el seu amic li havia descrit.

La infermera, contenta de poder proporcionar-li aquell servei, el va canviar de lloc i, en quan va constatar que el malalt estava còmode, el va deixar sol.

Lentament aquest es va deslliçar al seu llit fins aconseguir incorporar-se lo suficient com per mirar a través de la finestra. Però per sorpresa seva, a molt pocs metres d'ella, s'interposava un enorme mur de formigó blanc que  no li permitia veure res excepte la paret.

Contrariat, el malalt va preguntar més tard a l'infermera què havia pogut moure al seu antic company d'habitació a descriure totes aquelles meravelloses coses que passaven a través de la finestra, si lo únic que podia veure per la finestra era un mur. "És impossible que veiés res d'allò", va contestar la infermera, "el seu company era cec i, evidentment, no podia ni tan sols veure la paret de davant. Potser només intentava animar-lo".

Fer feliços als altres és un secret de la propia felicitat, independenment de la nostre situació. Si ho penses, resulta curiós que un dolor compartit acostumi a reduïr-se a la meitat. I tant mateix, quan la felicitat és compartida es multiplica.