"Saber" i "sabor" tenen una íntima relació entre els dos.
Hi havia una vegada, en un petit poblat perdut entre les muntanyes, que vivien en un llogaret recollit i alegre, un grup d'éssers humans. Feien el que solen fer la majoria d'aquests éssers: dormir, treballar, menjar, jugar i dormir. Però vet aquí que un dia un d'ells, per estranys motius que ens portarien a altres històries, va decidir marxar d'aquest poble. Va reunir a tots el éssers del poble i els va manifestar la seva intenció de sortir més enllà de les muntanyes per conèixer el que es "coïa" en altres llocs.
-¿Per què? -li van preguntar els seus amics.
-Perquè vull saber -els va respondre.
El nostre amic, a qui des d'ara anomenarem Sixto, es va dirigir al nord, perquè des d'antic al poble havien arribat notícies, que allà era on existia més saber.
Va passar un temps sense notícies de Sixto, fins que un bon dia va aparèixer al lluny. Hi va haver gran alegria al poblat, tots l´envoltaven, li preguntaven, però ell venia cansat del viatge i va demanar que el deixessin descansar. Al dia següent, a la porta de casa, tothom estava reunit esperant que ell aparegués.
Quan ho va fer, tots van prorrompre en aplaudiments i, aclamant-lo, li van demanar que compartís amb ells el seu saber.
-Bé, veureu, l'únic que he après no puc compartir-ho amb vosaltres. !Oh! Que desil·lusió entre els éssers del poblat.
-Però, per què? -es va atrevir a preguntar un nen (tots sabem que els nens són molt atrevits)
-Perquè el que he après és a distingir el gust de les coses.
Un murmuri de perplexitat es va apoderar del poble.
- Veureu, amics. Quan vaig arribar al nord, em vaig sentir perdut. Hi havia molta gent, ciutats enormes, i en aquest estat em trobava quan vaig veure en un cartell que es donaven cursos de cuina ràpida. Com la gana m´apressava vaig pensar que no vindria gens malament omplir l'estómac amb alguna cosa i de pas aprendre a cuinar menjars diferents. Vaig entrar però, sabeu? el curs no era per aprendre a cuinar, no. Era per aprendre a assaborir el menjar.
-Oh! -van murmurar els del poble-. I això, ¿com s'aprèn?
-Ah! Amics meus, és bastant complicat d'explicar amb paraules -va dir Sixto-. Els professors es limitaven a dibuixar esquemes i diagrames en la pissarra, i ens deien: "heu de sentir el sabor d'aquesta posició de l'esquema". Un altre incidia: "No cal donar voltes buscant el millor sabor. Sabor només n'hi ha un, i és aquell que no té gust, perquè en ell estan tots els sabors".
I ens posava l'exemple de la llum blanca que es descompon en diferents colors quan passa per un prisma. "El lloc -deia el cap de cuina- on hi ha i no hi ha llum blanca és el sabor sense sabor".
El poble sencer estava meravellat d'aquesta explicació.
- Si us plau, dibuixa´ns aquests esquemes. Nosaltres volem experimentar aquest sabor sense sabor.
Sixto els va mirar amb commiseració, i en veu baixa els va dir:
- Amics meus, això és el que em van ensenyar a aquella ciutat, però de tornada al poble m'he adonat, a través de processos que si us ho expliqués a algú de vosaltres es tornaria més confós, dic que m'he adonat que tot això no serveix per a res.
-Què? -va preguntar sorprès el poble.
-Us ho explicaré. La clau està en dos paraules: "sentir" i "sabor". Vosaltres voleu saber a què sap el sabor sense sabor. És cert?
-Sí!
-I jo us dic que l'important és sentir aquest sabor.
-Ah! -els éssers del poblat es van mirar els uns als altres.
Un nen, el mateix d'abans, que segons sembla era una mica pesat amb les seves preguntes, va dir:
- Sixto, Sixto ...
- Sí, nen, dis-me.
- Podries dir-me, llavors, per què aquests senyors que parlaven mitjançant gràfics del sabor sense sabor donen aquestes classes? Per què fan servir esquemes si no són importants? Per què ...?
- Nen, calla! -va cridar Sixto- Tu no pots saber-ho perquè no has estat on jo he estat, ni has vist el que jo he vist. Aquestes persones que dibuixaven el sabor, sabien el que estaven fent, el transmetien d'una manera especial, de tal manera que s'introduïa a poc a poc en l'organisme i ha estat ara, en arribar al poble, quan m'he adonat que és el realment important.
-Digue'ns-ho Sixto! -va cridar tot el poble.
- Cal sentir el gust, ja us ho he dit.
-I com sabem que és el que sentim si no tenim un mirall en el qual mirar-nos? -va preguntar el mateix nen d'abans.
Sixto va mirar amb dolçor al nen i li va dir:
- Nen, ets un pesat insolent! -va somriure i va desaparèixer a casa per donar-se un bany.
Comentaris
Sense comentaris ara mateix
Deixa el teu comentari