Un riu, des dels seus orígens en llunyanes muntanyes, després de passar a través de tot tipus de traçat, a la fi va arribar a les sorres del desert. De la mateixa manera que havia sortejat tots els altres obstacles, el riu va tractar de travessar aquest últim, però es va adonar que les seves aigües desapareixien en les sorres tan aviat arribava a aquestes.

Estava convençut, però, que el seu destí era travessar aquest desert i no obstant això, no hi havia manera. Llavors una recòndita veu, que venia des del desert mateix li va dir:

"El Vent creua el desert i així pot fer-ho el riu"

El riu va objectar que s'estava estavellant contra les sorres i només aconseguia ser absorbit, que el vent podia volar i aquesta era la raó per la qual podia creuar el desert.

"Llançan-te amb violència com fins ara no aconseguiràs creuar-lo. Desapareixeràs o et convertiràs en un pantà. Has de permetre que el vent et porti cap a la teva destinació"

-Però com pot succeir això?

"Consentint en ser absorbit pel vent".

Aquesta idea no era acceptable per al riu. Després de tot, ell mai havia estat absorbit abans. No volia perdre la seva individualitat. "¿I, un cop perduda aquesta, com es pot saber si podré recuperar-la alguna vegada?" "El vent", van dir les sorres, "compleix aquesta funció. Eleva l'aigua, la transporta sobre el desert i després la deixa caure. Caient com pluja, l'aigua novament es torna riu"

-Com puc saber que això és veritat?

"Així és, i si tu no ho creus, no et tornaràs més que un pantà i encara això prendria molts, però molts anys, i un pantà, certament no és la mateixa cosa que un riu."

-Però no puc seguir sent el mateix riu que ara sóc?

"Tu no pots en cap cas continuar així", va continuar la veu. "La teva part essencial és transportada i forma un riu de nou. Ets anomenat així, encara avui, perquè no saps quina part teva és la essencial."

Quan va sentir això, certs ecos van començar a ressonar en els pensaments del riu. Vagament, va recordar un estat en el qual ell, o una part d'ell (quina seria?), havia estat transportada en els braços del vent. També va recordar -¿o li va semblar?- que això era el que realment havia de fer, encara que no fos el més obvi. I el riu va elevar els seus vapors en els acollidors braços del vent, que gentil i fàcilment el va portar cap amunt i lluny, deixant-ho caure suaument tan aviat van haver aconseguit el cim d'una muntanya, moltes però moltes milles més lluny. I perquè havia tingut els seus dubtes, el riu va poder recordar i registrar més fermament en la seva ment, els detalls de l'experiència. Va reflexionar: "Sí, ara conec la meva veritable identitat". El riu estava aprenent, però les sorres van xiuxiuejar: "Nosaltres coneixem, perquè veiem succeir això dia rere dia, i perquè nosaltres les sorres, ens estenem per tot el camí que va des de les ribes del riu fins a la muntanya"

I és per això que es diu que el camí en el qual el Riu de la Vida ha de continuar la seva travessia està escrit a les Arenes.